26 de mayo de 2010

Sobre com l'Adartito va fer plorar a l'Albertito...

L'Albertito era un bon noi. Tenia molts amics en el féisbuk i unes quantes propostes d'amistat pendents de confirmació a maiespeis, de les quals coses n'era orgullós i ho posava a féisbuk mateix, entre altres comentaris sobre la seva vida, com ara sortir de l'habitació i tornar-hi a entrar fent-hi molta fressa.
L'Adartito era una bestia parda, un pinxo i un presumit. Un dia se li va ocórrer organitzar una festa domèstica, però a cases d'altra gent. Va pensar que seria divertit si vinguessin altres nens amb les seves joguines i que les ensenyessin als altres. Es va posar, doncs, a treballar amb dos mesos d'antelació a preparar els cartells, els tríptics, avisar a la penya, etc. En el seu pla maquiavèl·lic i en el seu "ombliguisme pur i dur" va decidir de fer una crida popular a través del seu féisbuk (que també en té un, i fins i tot hi ha l'Albertito entre els seus "amics") i el bloc, dient que necessitava gent amb les joguines que volgués ensenyar.
Malauradament, Albertito no se'n va assabentar. No se sap fins ara si va ser per un mar de missatges que l'Albertito té al seu mur de féisbuk -i la majoria de la seva autoria-, o si va interpretar malament la frase "si voleu participar...", o si tenia algun fallo tècnic en el seu ordinador que no li permetia sortir del seu perfil de féisbuk ni llevar-se de la cadira per veure què passa al món. Quina llàstima, que les seves joguines eren tan maques...
De totes maneres, amb llàgrimes als ulls hi va escriure una altra entrada dient que la festa de l'Adartito era molt mal preparada i endogàmica, sense haver buscat aquesta paraula en el diccionari i confonent l'esmentada festa amb una boda. La festa, per cert, encara no havia començat. Però ningú li va contestar en els següents 20 segons, així que es va contestar sol, confonent un altre cop pintura amb poesia (perquè no va llegir el tríptic de la festa que l'Adartito va preparar).
Ai, quina festa més guai que li va sortir a l'Adartito! Van venir molts nens de molts col·legis per veure les joguines que es presentaven amb tanta mala llet.
La penya li comentava a l'Adartito que l'Albertito estava molt enfadat perquè ningú el va convidar personalment i sense posar-li catifes vermelles sota els peus. L'Adartito estava força trist, perquè la festa li va semblar molt interessant i li sabia greu que l'Albertito fos tan...
Però no li va dir res.
L'Albertito però, a través del portal d'informació -per a ell- de més abast -és a dir, el seu mur se féisbuk- va escriure que sabia que l'Adartito sabia que ell estava enfadat, però evidentment, si l'Adartito no ho escrivia al mateix mur seu, no era vàlid. L'imbècil que és, per no alimentar l'ego "ombliguístic" de l'Albertito, l'Adartito va decidir de no contestar.
Hi va contestar, però, un amic de l'Adartito, que no entenia una crítica tan dura de la festa. L'Albertito es va intentar explicar que la idea li agradava, però les joguines - no; suposadament, perquè les seves se les estimava d'allò més del món i ja que ningú li va venir agenollant-se demanant-hi-les... Així que no s'Explicà gens.

No se sap en quin moment exacte l'Albertito va plorar, però es pot suposar per les Es majúscules del féisbuk, que les llàgrimes eren casi tan grans com el seu ego.

Així es com l'Adartito va fer plorar a l'Albertito.

1 comentario:

herr helmut dijo...

Extraordinari! Ara em fa pena i tot l'Albertito, però... s'ha de portar bé perquè si no l'Adartito no el convidarà!