15 de diciembre de 2009

De laberints i altres contrades


Estimat,

Em demanes que t’expliqui la meva història, em demanes que t’enviï noticies de mi, que s’ha fet de l’Ariadna que va sortir de Creta?, on es troba aquella noieta il·lusionada? Només dir-te que de moment, estic bé. Si que m’agradaria explicar-te, tant bé com pugui, la meva història, perquè així puguis copsar-me, i, només copsar-me perquè explicar sentiments, emocions requereix de tants i tants matisos que potser mai podrem arribar a comprendre, en tota la seva magnitud, a ningú. Però sí que vull que t’apropis, que intueixis, pressenteixis la meva ànima quan estima, la meva pell quan s’emociona, els meus dits quan acaronen, la tremolor de tot el meu ésser davant l’estimat.

La meva història es també teva i entre els dos la farem nostra. Aquí i ara establim un vincle entre tu i jo, un joc de paraules, les meves i les teves, que van i venen, que surten i entren, entre la fulla en blanc i jo mateixa, entre jo mateixa i tu, entre tu i la fulla escrita, la fulla en blanc i tu, la fulla escrita i jo. Com les onades del mar Egeu, paraules que viatgen, paraules que volen emergir, paraules que només emergeixen amb altres paraules, un joc, entre tu i jo.

Què podia esperar de la vida sent una princesa sense un passat, paralitzada en el no-temps, sense res a on aferrar-me? Ariadna “la més pura”, diuen que el meu nom honora la deesa de la fertilitat i jo em trobo, precisament a la illa fèrtil: Creta. Sovint he pensat perquè els meus pares em van donar aquest nom, quin sentit té ser la més pura? Sóc la dona més pura i sola de la illa.

Quant vaig veure arribar a l’estranger s’em va obrir el món, es deia Teseu. Es va produir un miracle, aquells petits miracles que, a vegades, la vida ens reserva. Va ser un instant, les mirades es van creuar i vaig saber que marxaria amb ell, que era la sortida del meu propi laberint, que era amb qui creuaria el mar en busca d’un sentit. Si voleu dir que em vaig enamorar, cap problema, no tinc prou adjectius per definir-ho, vaig quedar encisada, fascinada, embruixada, atreta, enganxada per aquells ulls que em miraven a mi, només a mi. El meu cor es va detenir uns breus segons i una tremolor em va envair el cos. Era ell, l’amor que havia esperat en el esvoranc, en el blanc, en les pulsions més tèrboles de la meva intimitat. I el rellotge va començar a marcar les hores. El trenc de l’alba va arribar per a mi, la epifania del meu ésser és compliria en un altre ésser. Mil somnis van esdevenir, com seria la nostra vida? Podrem compartir tantes coses, tantes coses, paisatges nous, ciutats per recórrer, l’eoda en les nits a la vora del foc, una nova llar...

Només tenia que ajudar-lo a acomplir la seva missió a l’illa, vaig entendre la seva súplica, vaig saber que tenia que pagar un preu per marxar, vaig saber que havia de trair el meu nom i ho vaig fer. Podeu considerar que vaig pagar un alt preu per marxar, el meu germanastre, el mig monstre que habita el laberint, en va sortir perjudicat. Però ell era l’heroi marcat pels deus.. l’amor que havia estat esperant durant molts anys... li vaig donar el fil, li vaig atorgar tots els secrets i en aquell gest vaig donar-me.

La fugida va ser de nit, com totes les fugides. La barca ens esperava, un pas, dos, ja hi som. Ara només em resta gaudir per tota la vida, només veig a l’horitzó la felicitat que compartiré.

Com explicar el desencís, el desencant. Vaig ser abandonada. Al llindar del despertar no vaig veure com s’allunyava la nau. Resto isolada a la illa de Naxos, envoltada de les il·lusions trencades, com a miralls que em retornen el reflex de la desesperació, coberta de llàgrimes. Què faig? On és el meu amor? On està la meva nova vida? Qui sóc?

Ariadna.. “la més pura”..ets la dóna fèrtil i tornes a raure en la illa de la soledat, abandonada. Perquè m’ha deixat? Perquè no m’estima Teseu? Què he fet malament? Em repetia constantment entre llàgrimes. Abandonada.

Ariadna mira’t, Ariadna mira’m.

Aixeca la mirada.

Què esperaves d’ell? L’heroi ha sortit del laberint amb el teu fil i t’ha pres el destí marcat per la teva família, pels teus dubtes, ha pres tot allò que no volies. El destí del teu no-ésser ha marxat també amb la barca. No tens ja cap fil que seguir. Has estat valenta, has creuat tots els límits. Endinsa’t, endinsa’t al teu laberint i mira: Ets tu. Ara sí.

Agafo cadascun dels fragments de les il·lusions, com un petit trencaclosques, un a un, aquest encaixa, aquest no. El mirall em retorna la imatge d’una dona, sóc jo, un somriure i veig el teu somriure. Recordo que sempre has estat allà. Les fulles en blanc es tornen a emplenar de tots els signes, el color torna a ser vermell i el gust d’ambrosia em recorda que estic a l’olimp al teu costat, encara que, a vegades, no estiguis amb mi.

Aquest és el teu regal Carles, gràcies per passar-me els fils que m'ajuden a sortir dels meus laberints.

3 comentarios:

maat-girona dijo...

Ariadna plora a la platja. Ho fa silenciosament, deixant que siguin les onades -i no pas ella- les que omplin de llàgrimes fecundes la sorra més fèrtil de Creta.

Amb el fil a les mans, capcota, pensa en Tesseu, aquell noiet que, carregat excessivament amb el pes insuportable d'ell mateix, només té ulls per a un futur ple de proeses. Vol ser un heroi, i ell mateix es basta. Als seu davant, tot són monstres que cal abatre. També tu t'hi vas transformar, per a ell ,i va creure que calia occir-te. A tu, la més pura, la més fecunda...

Quin present, ser una princesa sense passat! Quin regal, no disposar encara de futur! Tot pot ser nou per a tu en aquest present detingut. Somia amb allò que pot esdevenir-se, somriu amb tot el que t'hagués agradat que s'hagués esdevingut.

Mentre romans a la platja, endinsa't en aquest laberint que t'acull. Juga a parar i amagar amb el teu germanastre, perquè ell torna a ser al teu costat. Encara que sigui deforme, t'estima. Mira'l als ulls i deixa que et miri. Ell, que està pres, et revelarà el camí; no ja el d'una fugida sinó de l'ascenció al cim on tot és mel i ambrosia.

Escolta'm bé Ariadna: encara que no ho sàpigues, encara que no vulguis ni gosis imaginar-ho, CAP A TU CAMINA UN DÉU. Plora si vols encara, però no deixis de ser mortal. És això el que l'encisarà.

Moltes gràcies per aquest regal d'aniversari. No sé ja qui sóc. Potser a voltes una nova Ariadna, potser fins i tot, de tant en tant, un embravit Tesseu. Molts cops, no deixo de ser un tendre i contrafet Minotaure que, un xic sorneguer, dansa i profereix rialles entaforat dins el seu laberint.

Però sé que, per sempre més, disposo del teu fil. I que, a partir d'ara, puc asseure'm al teu costat per compartir, amb tu, el dolç vaivé de les onades.

Amb el món als nostres peus, amos de nosaltres mateixos i d'aquest temps que transcorre com un regal ple de misteris, de desitjos i d'anhels que només esperen ser conquerits i fecundats... què més podem desitjar?

Deixem que els déus ens estimin! També ens ho mereixem,oi?

Una gran abraçada d'aquest Carles que roman amb tu a la platja, jugant amb el mateix fil que tu tens a les mans. Per a tu, la princesa fecunda del present. La més pura.

Unknown dijo...

M'he quedat sense paraules i emocionada.. Quina meravella Ariadna, et diré Ariadna, des de ja! I Tú Maat, quina delicia llegir-vos, tenir-vos al costat per seguir encisada per les vostres paraules, estic admirada i repeteixo , emocionada...
Salambôo,la vostre fan, us deixa, a tots dos, petons molt carinyosos i espera llegir més i més...
Aquest regal d'aniversari no té preu, Ariadna, sé de la emoció que haurà experimentat el seu destinatari..

Olga Taravilla dijo...

Gràcies Carles perquè a més a més de saber rebre, saps tornar a donar alhora i és per això que el meu fil esdevé infinit per a tu.

Salambôo, celebro que gaudeixis d'aquest joc entre mites, fils i laberints..