Tema: Solitud

Partir de Girona en una tarda dominical és com ser l'últim fugitiu de la ciutat dels esperits. Els carrers buits reflecteixen d'alguna forma el buit dins meu. No és la primera vegada i tampoc l'última encara. Parteixo de casa per anar a casa. Amb el pas dels anys les paraules canvien de sentit. Les sagrades també. Casa. Amistat. Felicitat. Són com les plantes que amb el temps creixen, perden les fulles, floreixen, dónen fruites i moren a vegades.

Barcelona és com sempre. Unes cantonades de l'estació, casa d'un amic. És estrany amb quina facilitat trobo els llocs on sé que em sentiré com a casa. Algun instint d'oca salvatge: prendre un azimut i endavant. Només allà començo a anar a les palpentes i llençar-me com si portés un sac al cap. No a causa del lloc, però. A causa de la tristesa. La tristesa és falta d'alguna cosa o algú. Els llocs no signifiquen res sense persones.

Ens fem dependents uns dels altres. Necessitem parlar, escoltar, tocar, fer mal i patir a causa dels altres. Entrem als nostres circuits sanguinis, dessagnant-nos sense parar i sense saber com aturar la cicatriu.

Ara és hora de llepar les ferides, tastar la meva pròpia sang, veure si té bon gust. És un dels objectius de la visita a Polònia.