I ara què?

I ara, quan les comportes s'obren i brolla l'aigua, ara és quan et gires cap a la finestra amb tanta força que el clatell se'n ressenteix i perds la vista allà al fons, ben lluny, exactament a on vas, on ben a dins ja has viatjat abans moltes vegades.


Allà on s'acaben els camps de roselles i comencen les ciutats que esperen.

Sobre com l'Adartito va fer plorar a l'Albertito...

L'Albertito era un bon noi. Tenia molts amics en el féisbuk i unes quantes propostes d'amistat pendents de confirmació a maiespeis, de les quals coses n'era orgullós i ho posava a féisbuk mateix, entre altres comentaris sobre la seva vida, com ara sortir de l'habitació i tornar-hi a entrar fent-hi molta fressa.

L'Adartito era una bestia parda, un pinxo i un presumit. Un dia se li va ocórrer organitzar una festa domèstica, però a cases d'altra gent. Va pensar que seria divertit si vinguessin altres nens amb les seves joguines i que les ensenyessin als altres. Es va posar, doncs, a treballar amb dos mesos d'antelació a preparar els cartells, els tríptics, avisar a la penya, etc. En el seu pla maquiavèl·lic i en el seu "ombliguisme pur i dur" va decidir de fer una crida popular a través del seu féisbuk (que també en té un, i fins i tot hi ha l'Albertito entre els seus "amics") i el bloc, dient que necessitava gent amb les joguines que volgués ensenyar.

Malauradament, Albertito no se'n va assabentar. No se sap fins ara si va ser per un mar de missatges que l'Albertito té al seu mur de féisbuk -i la majoria de la seva autoria-, o si va interpretar malament la frase "si voleu participar...", o si tenia algun fallo tècnic en el seu ordinador que no li permetia sortir del seu perfil de féisbuk ni llevar-se de la cadira per veure què passa al món. Quina llàstima, que les seves joguines eren tan maques...

De totes maneres, amb llàgrimes als ulls hi va escriure una altra entrada dient que la festa de l'Adartito era molt mal preparada i endogàmica, sense haver buscat aquesta paraula en el diccionari i confonent l'esmentada festa amb una boda. La festa, per cert, encara no havia començat. Però ningú li va contestar en els següents 20 segons, així que es va contestar sol, confonent un altre cop pintura amb poesia (perquè no va llegir el tríptic de la festa que l'Adartito va preparar).

Ai, quina festa més guai que li va sortir a l'Adartito! Van venir molts nens de molts col·legis per veure les joguines que es presentaven amb tanta mala llet.

La penya li comentava a l'Adartito que l'Albertito estava molt enfadat perquè ningú el va convidar personalment i sense posar-li catifes vermelles sota els peus. L'Adartito estava força trist, perquè la festa li va semblar molt interessant i li sabia greu que l'Albertito fos tan...

Però no li va dir res.

L'Albertito però, a través del portal d'informació -per a ell- de més abast -és a dir, el seu mur se féisbuk- va escriure que sabia que l'Adartito sabia que ell estava enfadat, però evidentment, si l'Adartito no ho escrivia al mateix mur seu, no era vàlid. L'imbècil que és, per no alimentar l'ego "ombliguístic" de l'Albertito, l'Adartito va decidir de no contestar.

Hi va contestar, però, un amic de l'Adartito, que no entenia una crítica tan dura de la festa. L'Albertito es va intentar explicar que la idea li agradava, però les joguines - no; suposadament, perquè les seves se les estimava d'allò més del món i ja que ningú li va venir agenollant-se demanant-hi-les... Així que no s'Explicà gens.

No se sap en quin moment exacte l'Albertito va plorar, però es pot suposar per les Es majúscules del féisbuk, que les llàgrimes eren casi tan grans com el seu ego.

Així es com l'Adartito va fer plorar a l'Albertito.

Mundo Babel

Gracias a el Internet cualquier capricho y afán de información se puede concretar en un par de clics. En este micro mundo desordenado, sin centro, sin periferia a donde todo puede estar en el centro y salir de la órbita en nada de tiempo. Pues allí mismo a veces se encuentran perlas, cosas que merecen estar vista, recordada y puesta allí para que como en los relatos históricos, otro se enteren de ello como otras cosas, versiones, opciones que les llegaron.

Aquí os dejo con una versión de una escena de la película " Las vacaciones del señor Hulot " de Jacques Tati rodada en el 1953, que andaba buscando y que por milagro encontré la versión que buscaba. Aquel director era un perfeccionista en el registro del cine cómico, y al igual que sus maestros Americanos de la década de los años 30, se tomaba el humor muy en serio. Mas que nada la inteligencia y las sutilezas eran sus armas a la hora de rodar. También era alguien que no dejaba nada por cerrado ni completado jamas, siempre se puede pulir y mejorar una escena o un gag para el, para añadirle algo y darle mas jugo. Al ejemplo de esta escena; se nota como la calidad de la imagen al principio es diferente con la de el final de la escena, se nota mucho en el montaje de cuya escena con los niveles de gris empleados que a se puesto mas tarde. Es un gag añadido en el 78 por el mismo director en las versiones que surgió después de su primer montaje. Muy impresionado entonces por un joven director Norte-Americano llamado Steven Spielberg, puso Tati esta escena extendida con el bote como elemento principal, en clara referencia a la película " Tiburón ".

Girona a punt de neu...

Més fotos...

"Veniu a viure a Girona i passeu per caixa"

Avui el Diari de Girona publica aquesta carta al director de Rafael Vila Morató, d'Arbúcies, en relació a les fantàstiques iniciatives de no-pàrquing per estudiants al Campus Barri Vell de la Universitat de Girona.

Si es fa la pressió suficient, potser arriba el dia en què les persones responsables d'aquesta lamentable situació facin acte de contrició i rectifiquin, perquè pel què haurien de vetllar és la comoditat dels estudiants, tenint en compte que són MOLTS més en nombre, i sense ells aquesta institució, senzillament, no hi seria.

-----
Felicitats: amb emoció acullo de la Ilma. Sra. Alcaldessa de Girona i de l'Excma. Sra. Rectora Mgfca. de la Universitat de Girona, la iniciativa d'ampliar en una facultat el campus del Barri Vell, demostrant en aquest exercici en pro de la cultura i de les oportunitats de formació a la seva zona d'influència una clarividència extraordinària, sobretot en reduir de manera dràstica les places d'aparcament en aquesta zona.
És imaginable una millor manera de facilitar-ne l'accés? És possible fer-ho millor per reactivar l'economia gironina? Han aconseguit la quadratura del cercle, eliminar places d'aparcament, fer treballar a ple rendiment la grua municipal, augmentar els ingressos per les sancions als cotxes dels potentats que incívicament aparquen on volen, augmentar l'activitat econòmica de la ciutat amb els lloguers i la manutenció dels estudiants residents fora de Girona, tant li fa que comparteixin cotxe entre 2, 3 o 4, tant li fa que no hi hagi un servei de transport públic que serveixi al territori, veniu a viure a Girona i passeu per caixa.
Senyores, gràcies per aconseguir que per fi tinguem clara quina és la nostra missió, conrear els camps, cuidar el bestiar, mantenir els boscos, sortir a mar, així els ciutadans de la vostra estimada ciutat podran gaudir dels productes de la natura i del paisatge que cuidem per a vosaltres i a més a més podreu sentir-vos ufanosos per tenir aquests centres de difusió de la cultura i del saber.

Tots els animals són iguals...

...però alguns animals són més iguals que d'altres.

Aquesta frase de "La rebel·lió dels animals" d'Orwell sempre m'ha encantat perquè és una veritat com un piano i mai deixarà de ser actual.

El dimercres pe Parlament espanyol va aprovar de manera definitiva la nova llei d'avortament. Segons ella serà possible el procediment en els primers 14 mesos de l'embaràs sense el permís dels pares. És igual si estic d'acord o no, perquè tampoc crec que -com a home- tingui dret a opinar.

El tema que em sembla curiós (o no, si ho penses bé) és l'opinió de la Conferencia Episcopal Espanyola sobre el tema. Bé, no és difícil endevinar com és. A mi m'interessa més, però, la que la CEE va expressar un cop aprovada la llei.

Fa uns mesos amenaçaven als polítics amb negar la comunió als que en votarien a favor. Fins i tot vaig sentir la paraula 'excomunió'. Ara la llei està camí cap a Palacio Real perquè la firmi el rei. Però podem estar tranquils perquè la CEE diu que "el acto de rey es distinto y con una cualificación moral distinta la de un político que da su voto a libertad". Sí, sí, ja sé el que penseu: pobre de rei, que no pot decidir i votar lliurement. Em sap greu per a ell, perquè està condemnat a seguir anant a l'església els diumenges. Com a mínim li donaran de menjar. No com als polítics que -si van votar "a libertad" però en contra del que volen els bisbes- si ja els deixen entrar a la missa, hauran de portar crispetes. Perquè amb l'hòstia no poden comptar... per part dels eclesiàstics, com a mínim; segur que els votants els en tenen reservades unes quantes.

Feta la llei, feta la trampa. El rei pot dir que està a favor de la nova llei però no anirà a l'infern amb els parlamentaris i -n'estic convençut- uns quants bisbes; potser els mateixos que li prometen això. Clar, també pot dir que no està a favor. I què passaria llavors? Doncs res. Per una qüestió molt simple: no té dret de vet. Segons diu la Constitució espanyola:

Artículo 91.

El Rey sancionará en el plazo de quince días las Leyes aprobadas por las Cortes Generales, y las promulgará y ordenará su inmediata publicación.

Cada cop em sap més i més greu pel rei. No pot decidir res de política ni de la seva vida espiritual. I a sobre cremen les seves fotos i dibuixen el seu fill en la portada d'una revista xunga. Jo abdicaria anunciant que me'n vaig a viure amb els pastor de cabres a Mongòlia, i entrant a l'avió els ensenyaria a tots cordialment el dit...

Si Juan Carlos no se sent gaire favorable a la llei, sempre pot prendre l'exemple del seu amic Balduí de Bèlgica: abdicar durant dos dies per no haver de sancionar la llei. Tan de bo fos tan simple això. Sens dubte, però, una hora després de renunciar el càrrec es trobaria un bon número de catalans davant la seva porta, intentant annexar el Palacio de Zarzuela als països catalans, que dues hores després ja serien independents... o annexats per Andorra.

Quina lliçó podríem aprendre d'aquesta història? Que si ets desgraciat perquè hi ha gent que t'adora i la gent que t'odia igualment pel com vas néixer sense tenir dret de decidir si vols ser fill de reis o no, sempre podràs comptar amb els desgraciats als que una gent adora i d'altra odia pel què són perquè ho han volgut ser. Tindràs el cul ben net dels seus petons...

Francisco Goya, Una Escena (c. 1816)

Real Academia de San Fernando, Madrid

Arts i accidents

És absolutament necessària la correcció tècnica en una imatge?

Qui és el grau d'accidentalitat en un treball fotogràfic?

És més rellevant el procés de creació o el resultat final?

Amb aquestes tres qüestions Marcin Świostek ens convidava a veure la seva exposició (im)Perfecte al Cafè del carrer Ciutadans,. Parlo en passat perquè ha estat durant el mes de gener.

Respondre les preguntes proposades per l'autor de les fotografies ens portaria a fer una revisió dels molts canvis ontològics que ha sofert el terme art i les obres que es produeixen en el seu nom. –encara avui-, cosa que no faré. Només uns petits apunts, per apuntar.

Un dels canvis importants, respecte a la herència del renaixement, per exemple, seria de la perfecció tècnica -si ho volem entendre així-. Aquesta perfecció, entesa com el descobriment de la perspectiva ens apropa a la creació de simulacres del món, de idealitzacions de la natura. La transformació de les dues dimensions en tres que, a més a més, són capaces d'enganyar l'ull, amb una legitimació científica. També, però, cal dir que aquesta recerca no és casual, cap de les disciplines artístiques era considerada legítimament com a Ars liberals. Els arquitectes, els pintors o escultors havien estat considerats com els fusters, paletes o ferrers, per una qüestió senzilla: treballen amb les mans. Aquests treballs només són per aquells que pertanyen a una classe inferior, els estaments superiors eren educats per pensar i no per treballar. La geometria i les matemàtiques aplicades a les arts manuals ens portaran a considerar que les persones que creen artefactes també poden utilitzar el seu cervell per enganyar l'ull, per exemple. Aquest gran avanç arribarà imbatible fins al segle XIX -potser arriba fins avui?-, és també el mateix segle en que s'inventa la fotografia. Un artefacte que és capaç de reproduir el món, molt més acuradament que la mà del pintor i que, a més a més, capta la “realitat”. Fins a l'arribada del cinema i les realitats virtuals la fotografia complia el gran paper de mostrar-nos l'emmirallament del món.

Quin paper compleix avui en dia la fotografia? Encara necessita legitimar-se amb la correcció? Per quin motiu?

Plantejar-nos la correcció tècnica de la imatge es plantejar-nos també la correcció tècnica del món? I en tot cas, què és la correcció tècnica en una imatge? Què ens ha de mostrar o (de)mostrar una correcció tècnica? El grau d'accidentalitat aniria en aquest sentit lligat a la correcció, amb correcció no ha d'haver accidents i, evidentment, el resultat final és el que prima, no el procés.

Podem afrontar-nos a la fotografies exposades, almenys, per dos camins:

L'autor de la fotografia passava accidentalment pel carrer i li fan gràcia els maniquis i els fixa amb la seva càmera, però.. com no domina encara la seva màquina la foto li queda moguda i tècnicament incorrecta. La guarda a la seva capça de sabates i s'oblida d'ella.

També podem partir d'un jove preocupat per la influència perversa d'aquestes nines de plàstic sobre les joves, tan primes i perfectes –si es pot creure això-. Vol contribuir a través de l'art, productes artístics, cultura visual, i desenfoca la imatge per fer veure a la resta del món que el que realment fan els maniquís és desenfocar-nos a nosaltres i vendre'ns una realitat que no existeix. La mostra en una exposició titulada: Mode(s).

Que cadascú apliqui les tres preguntes allà on cregui i pensi el que vulgui del resultat final.

Amb l'exposició Marcin Swiostek ens ha donat l'oportunitat d'establir algunes discussions interessants, i això sempre s’ha d’agrair. Podem suposar que gran part de la seva intenció anava dirigida en aquest sentit i això sí que ho ha aconseguit, encara que les fotos no siguin correctes tècnicament, i pot ser algunes, inclús, accidentals.

La tautología, el destino y Borges.

http://www.veoh.com/collection/literatura/watch/v298702rrDywPSA

Programa dirigido por Joaquin Soler Serrano, dedicado al mundo de las letras y de las ciencias, y que recibía figuras notables para largas y profundas entrevistas. "A fondo", TVE, 1976. Una de las dos largas entrevista que le hizo a Jorge Luis Borges, se puede encontrar en esta direccion, y que es la mejor de ambas. La otra esta en Youtube a trozos.

Soler Serrano, con su tono teatral : - Usted es Borges !!
Borges, tímido : - Bueno, que le vamos a hacer ??

(...) un discurso amoroso

Espero una llegada, una reciprocidad, un signo prometido. Puede ser fútil o enormemente patético. Todo es solemne: no tengo sentido de las proporciones.

Hay una escenografía de la espera: la organizo, la manipulo, destaco un trozo de tiempo en que voy a imitar la pérdida del objeto amado y provocar todos los afectos de un pequeño duelo, lo cual se representa, por lo tanto, como una pieza del teatro.

La espera es un encantamiento: recibí la orden de no moverme. La espera de una llamada telefónica se teje así de interdicciones minúsculas, al infinito, hasta lo inconfesable: me privo de salir de la pieza, de ir al lavabo, de hablar por teléfono incluso; sufro si me telefonean; me enloquece pensar que a tal hora cercana será necesario que yo salga, arriesgándome así a perder el llamado. Todas estas diversiones que me solicitan serían momentos perdidos para la espera, impurezas de la angustia. Puesto que la angustia de la espera, en su pureza, quiere que yo me quede sentado en un sillón al alcance del teléfono, sin hacer nada.

El ser que espero no es real. El otro viene allí donde yo lo espero, allí donde yo lo he creado ya. Y si no viene lo alucino: la espera es un delirio.

Roland Barthes, Fragmentos de un discurso amoroso

PeCasCor

L'Auditori de La Mercè ha albergat aquests últims dies en 2n Festival d'Art Independent Pepe Sales, en honor, aquest any, al poeta madrileny Pedro Casariego Córdoba.

Una vegada més, diferents propostes musicals, de dansa i de performance poètica es van agafar de la mà per fer-li un homenatge a aquest personatge, que tenia com a pseudònim PeCasCor.

Aquest post no és tan per parlar del festival que, com l'anterior edició, va ser lleugerament decepcionant (amb l'excepció d'alguns espectacles, com el protagonitzat per Jorge Morales i l'arpa xinesa o Jordi Corominas amb el violoncelista que nosaltres vam conèixer com a Popón); més aviat és per compartir un dels poemes que es van llegir ahir, anomenat Barnízate, i que Jordi Corominas va recitar amb una enorme traça i saber estar escènic.

Barnízate (c. 1980)

barnízate
te quiero
genio del can-can
docena de flores.

Eres toda la tierra
docena de flores
música ciega,
eres todos los templos
todos los tigres
todos los días,
eres el número de teléfono de Dios.

Tus ojos azules azor de los ojos
tus manos cerradas y el campo abierto y amarillo,
sólo te echo de menos
cuando estás conmigo

cuando estás conmigo
cuando buscas agua en el desierto de mi boca

sólo te echo de menos
cuando estás conmigo,
entonces trago más humo
tengo más miedo
veo más luces.

Van Gogh quiere pintarte los labios antes de morir.

Eres un bosque de un solo árbol,
cuando me miras
estoy quieto y soy quietud
pero cuando no me miras
bailo tan salvajemente
clavo tantas navajas
pienso tan poco en ti

te echo de menos cuando estás conmigo
no existo cuando no estás,
te vas y me convierto en baile
te vas y me convierto en ala.

Si quemas mi tristeza con tu risa
te enamorarás de mí
y dejaré de subir
tantos montes de amargura.


Te escribo para decirte
que eres un almendro de fuego

te escribo para decirte
que no quiero decirte nada
que sólo quiero abrazarte
buscar el calor de tu vida.

Leslie Nielsen y Chiquito de la Calzada, El encuentruo imposible.

El mes pasado se estreno la primera película que va claramente en el tono de parodia de varias películas que cosecharon éxito, lo mas inusual sea que ocurre a dentro del cine Español, este fenómeno claramente Norte Americano. Y con lo cual, se basa en la receta americana para establecer ya de por si un esquema de figuras impuestas. Este tipo de producción se vio bien producida por su adaptación de un genero que hizo ya sus pruebas, y la taquilla no lo hizo mentir en sus primeros días en la cartelera era la primera. Antes que llegue el terremoto Avatar, eso si.
Por lo cual, la producción contrato al experto en comedias y en parodias, en la figura de Leslie Nielsen, como icono del genero y como seguro de éxito, como un cuño estampillado de calidad. Entonces se emitió el pasado verano esta promoción, echa a posta y que no se sitúa en ningún momento en la película misma, solamente para hablar de ella de forma distinta, tener otro enfoque a la hora de llamar la atención al espectador.
Y por eso hicieron colaborar los dos abuelos del humor, el gringo con lo mas típico Español, es decir la figura de Chiquito de la Calzada, por el amor de mi madre. Si miramos este extracto de la promoción muy bien echa de "Spanish Movie", y que además es mejor que la película en si misma, eso con armas metodológica de la socio-critica y como tal si fuera un texto que se puedo analizar, podemos llegar a una análisis de este vídeo.
Esta este señor ya mayor que es Leslie Nielsen, pensando en voz en off. Lo vemos mientras va pensado en lo suyo, que es lo del mundo del cine. Que llamo a su puerta el cine Español, para el es una forma de reconocimiento del cine Europeo, y se lo toma la mar de bien. Por fin piensa el, ya podrá dejar de hacer el tonto, que ya tiene una edad mas que suficiente para dejar las comedias las mas absurdas y dar cuerda a un cine mas valorizado de este modo, gracias a esta nueva oportunidad. Creyendo así, de aquel modo que el reconocimiento podría llegar, y esto por parte de Hollywood con el Oscar pasando por el extranjero, como todo buen artista, teniendo que irse para volver aclamado. Allí interviene Chiquito de la Calzada, su aparición provoca dos cosas; primero es la sorpresa de verlo intervenir allí con su forma de moverse típica y que causa la gracia, y actúa también sobre la segunda interpretación, que es la de interrumpir esta idea de intelectualismo, que no le pega nada !
Llega diciendo sus vocabulario típico, que ojo, estaba a punto de entrar en el diccionario varias de sus palabras, como fistro.Va entonando en pocos segundo su particular dialogo, con " Nooorrr !! Te das cuen ?? Si, de como esta la cosa. Siete caballo viene de Bonanza !! Hasta luego Lucas !!" O sea que lo suyo, mas imposible. Todo esto para atrapar al vuelo cualquiera idea de salir de este esquema a Leslie Nielsen, que ya es un icono y el intento por esta película de ir tirando de su figura, con la más popular española. No hay nada que cambiar entonces, cambiar a algo que funciona es tontería. Y aun menos aprender algo diferente como el idioma, como el humor verbal típico del Malagueño, que ya es surrealista por si mismo. Así que hacer el payaso y tener guasa basta con tanta edad.

Ambos y por separados, a la hora de promocionar la película se despacharon en elogios mutuos. Claro que son genios a la hora de ser cómico, pero mas que seguro que no se conocían antes el día del rodaje de este teaser.

South Park, el buen mal gusto.

Llevan ahora mas de diez años los creadores de South Park, Trey Parker y Matt Stone llevando a cabo los limites del buen gusto y del humor en cada capitulo que se emite de su serie. Al principio, parecía solamente un escalón mas puesto en el edificio de los limites que se pueden travesar en lo de una seria de animación, suponiendo que es destinado para los mas jóvenes, al principio. Parecía que no podía ir mas lejos que la repetición de una nueva forma de ver las series de animación, de forma mas grosera, y como el final programado del humor visual el mas fino en las series de dibujos animados. Pero cuando otras series con el paso del tiempo se empapan en unos gags sin fin y no salen de un esquema que les hicieron su fama, también se condenaron a seguir los mismos pasos, y con repetirse al final, haciendo siempre lo mismo. Pero esos gamberros hicieron de su programa con el paso del tiempo, un espacio donde el humor lo mas absurdo se combina con el mal gusto, y mas que nada con la risa. Supieron quedarse con una mentalidad de niño, y muy malo, para poderse poner en lugar de sus personajes. Con sus defectos modernos y sus mundo infantil, al alcance para cualquier espectador. Esto con la mala leche que desprenden contra todo lo que hace la actualidad, puesto a medida de este pueblo del Colorado. Todo pasa en este pueblo, desde los aliens a los terroristas vienen, de las estrellas del pop hasta el último programa cursi de la tele se pasa por South Park. Y a cada uno le revientan con su marca de humor feroz. También les atacan los lobbies que critican, para presionarles, por la forma como es tratada su imagen, que es obviamente de forma desastrosa, y poniéndole la peor voz posible a sus principales figuras. Pero da un gusto que ninguno sea favorecido por cualquiera posición, todos están en la misma linea y tiran igual piedras a su tejado que a los demás los guionistas del programa. Claramente por eso, están condenado a pasar en canales de pago y sino muy tarde en la noche en los otros, y muy mal programado. Menos mal que se le pueden ver de forma gratis en internet y legalmente en la pagina Web de Comedy Central.

Una de sus fuerza igualmente, y que implica su principal valor, es la rapidez con que hacen sus capítulos, a la hora de producirlos. De tres días nomás, hasta veinte tres horas para el mas rápido emitido. Esto siguiendo los pasos de la actualidad, y comentado la como cualquier media casi, pero obviamente con su tono de irreverencia muy grande y de forma corrosiva.

Una sola componente puede hacer que funcione esta serie tan bien, y tanto tiempo. La creatividad, solamente esto. Bendita sea.

La noia del mirall

Els ulls foscos travessen el mirall, veuen una dona de pell blanca amb els cabells arrissats i obscurs que observa, que s’observa tractant de descriure’s.

La noia que viu dins del mirall, sóc jo? En un instant s’entrecreuen els mons, el món que viu a l’interior de la imatge reflectida, amagat sota la pell, i el que intenta amb la mà colpir-la, arrencar-la de l’interior.

Todos los deseos en uno.

Se ha convertido en costumbre que la felicitación por un nuevo año se haga voz en las más diversas formas. Años de imágenes, años de palabras, de signos, de silencios. El último diciembre requería miles de palabras y ninguna imagen para conjurar cicatrices y desear una nueva piel. Este año preciso las imágenes y las palabras para invocar al 2010 y seguir así recorriendo huellas, sendas e interrogantes.

De laberints i altres contrades

Estimat,

Em demanes que t’expliqui la meva història, em demanes que t’enviï noticies de mi, que s’ha fet de l’Ariadna que va sortir de Creta?, on es troba aquella noieta il·lusionada? Només dir-te que de moment, estic bé. Si que m’agradaria explicar-te, tant bé com pugui, la meva història, perquè així puguis copsar-me, i, només copsar-me perquè explicar sentiments, emocions requereix de tants i tants matisos que potser mai podrem arribar a comprendre, en tota la seva magnitud, a ningú. Però sí que vull que t’apropis, que intueixis, pressenteixis la meva ànima quan estima, la meva pell quan s’emociona, els meus dits quan acaronen, la tremolor de tot el meu ésser davant l’estimat.

La meva història es també teva i entre els dos la farem nostra. Aquí i ara establim un vincle entre tu i jo, un joc de paraules, les meves i les teves, que van i venen, que surten i entren, entre la fulla en blanc i jo mateixa, entre jo mateixa i tu, entre tu i la fulla escrita, la fulla en blanc i tu, la fulla escrita i jo. Com les onades del mar Egeu, paraules que viatgen, paraules que volen emergir, paraules que només emergeixen amb altres paraules, un joc, entre tu i jo.

Què podia esperar de la vida sent una princesa sense un passat, paralitzada en el no-temps, sense res a on aferrar-me? Ariadna “la més pura”, diuen que el meu nom honora la deesa de la fertilitat i jo em trobo, precisament a la illa fèrtil: Creta. Sovint he pensat perquè els meus pares em van donar aquest nom, quin sentit té ser la més pura? Sóc la dona més pura i sola de la illa.

Quant vaig veure arribar a l’estranger s’em va obrir el món, es deia Teseu. Es va produir un miracle, aquells petits miracles que, a vegades, la vida ens reserva. Va ser un instant, les mirades es van creuar i vaig saber que marxaria amb ell, que era la sortida del meu propi laberint, que era amb qui creuaria el mar en busca d’un sentit. Si voleu dir que em vaig enamorar, cap problema, no tinc prou adjectius per definir-ho, vaig quedar encisada, fascinada, embruixada, atreta, enganxada per aquells ulls que em miraven a mi, només a mi. El meu cor es va detenir uns breus segons i una tremolor em va envair el cos. Era ell, l’amor que havia esperat en el esvoranc, en el blanc, en les pulsions més tèrboles de la meva intimitat. I el rellotge va començar a marcar les hores. El trenc de l’alba va arribar per a mi, la epifania del meu ésser és compliria en un altre ésser. Mil somnis van esdevenir, com seria la nostra vida? Podrem compartir tantes coses, tantes coses, paisatges nous, ciutats per recórrer, l’eoda en les nits a la vora del foc, una nova llar...

Només tenia que ajudar-lo a acomplir la seva missió a l’illa, vaig entendre la seva súplica, vaig saber que tenia que pagar un preu per marxar, vaig saber que havia de trair el meu nom i ho vaig fer. Podeu considerar que vaig pagar un alt preu per marxar, el meu germanastre, el mig monstre que habita el laberint, en va sortir perjudicat. Però ell era l’heroi marcat pels deus.. l’amor que havia estat esperant durant molts anys... li vaig donar el fil, li vaig atorgar tots els secrets i en aquell gest vaig donar-me.

La fugida va ser de nit, com totes les fugides. La barca ens esperava, un pas, dos, ja hi som. Ara només em resta gaudir per tota la vida, només veig a l’horitzó la felicitat que compartiré.

Com explicar el desencís, el desencant. Vaig ser abandonada. Al llindar del despertar no vaig veure com s’allunyava la nau. Resto isolada a la illa de Naxos, envoltada de les il·lusions trencades, com a miralls que em retornen el reflex de la desesperació, coberta de llàgrimes. Què faig? On és el meu amor? On està la meva nova vida? Qui sóc?

Ariadna.. “la més pura”..ets la dóna fèrtil i tornes a raure en la illa de la soledat, abandonada. Perquè m’ha deixat? Perquè no m’estima Teseu? Què he fet malament? Em repetia constantment entre llàgrimes. Abandonada.

Ariadna mira’t, Ariadna mira’m.

Aixeca la mirada.

Què esperaves d’ell? L’heroi ha sortit del laberint amb el teu fil i t’ha pres el destí marcat per la teva família, pels teus dubtes, ha pres tot allò que no volies. El destí del teu no-ésser ha marxat també amb la barca. No tens ja cap fil que seguir. Has estat valenta, has creuat tots els límits. Endinsa’t, endinsa’t al teu laberint i mira: Ets tu. Ara sí.

Agafo cadascun dels fragments de les il·lusions, com un petit trencaclosques, un a un, aquest encaixa, aquest no. El mirall em retorna la imatge d’una dona, sóc jo, un somriure i veig el teu somriure. Recordo que sempre has estat allà. Les fulles en blanc es tornen a emplenar de tots els signes, el color torna a ser vermell i el gust d’ambrosia em recorda que estic a l’olimp al teu costat, encara que, a vegades, no estiguis amb mi.

Aquest és el teu regal Carles, gràcies per passar-me els fils que m'ajuden a sortir dels meus laberints.

En tu geografía

Y en la geografía de tu piel..

Recorro.

Indago..

Descubro...

Puertas cerradas.

Ventanas medio abiertas.

Cartografías recorridas.

Deseos.

Espacios por llenar.

Emociones indelebles.

Momentos fugaces.

Estaciones rojas.

Escribo en la memoria,

se graba en mi piel

ANHELO

No ser nunca tu amiga.

Dices Céfiro

Dices Céfiro y crees que todo se detiene en ese instante. Miras alrededor en busca de la cifra, y desolada compruebas que alguien te despojó del secreto, de la cifra y de Céfiro. Quedaste, igualmente un instante, como sin palabras. Bóreas te sonríe mientras el invierno aborda tu corazón, la tormenta está pronta en llegar. Creíste poseer el secreto, creíste que el instante podía perdurar, creíste una vez más. Y la tormenta estalla. Buscas refugio en tu laberinto, buscas que amaine el temporal y encuentras la maraña de cifras y secretos despojados. Entre muchos hallas aquel que robaste una mañana otoñal; el que sustrajiste, hace ya algunos años, como sin querer; encuentras muchas cifras y millones de palabras: tranquilidad, miedo, dolor, placidez, sosiego, congoja, ahogo, prisión, pasión, cariño, ternura, risa... Cosechas las palabras, cosechas las cifras y los secretos para guardarlos entre cuatro paredes doradas en fondo rojo. Allí estarán hasta el próximo temporal, volveré seguro al laberinto y volveré una vez más a cosechar.

Así se llenan los instantes.

La caja del silencio

Las palabras se quedan mudas.

Recluídas en la caja del silencio, intentan escapar y recorren sus paredes,
en fuga se arrastran débilmente.

Huellas sutiles que se envuelven a sí mismas.

En la caja hay multitud de rastros y ninguna salida.

1998

En el principio...

En el principio existió la palabra; y después una banalidad.
-Stanisław Jerzy Lec

Vórtex

El vórtex, claro.

El centro del huracán.

El torbellino que centrifugue la realidad,

y nos deje tan reubicados

que, por fin,

Amanezcamos al ladito de la belleza

que, por fin,

el horror sea un lejano horizonte

que hasta se pueda echar a faltar.



José Manuel Feijoo. 2003