27 de febrero de 2010

Tots els animals són iguals...

...però alguns animals són més iguals que d'altres.

Aquesta frase de "La rebel·lió dels animals" d'Orwell sempre m'ha encantat perquè és una veritat com un piano i mai deixarà de ser actual.

El dimercres pe Parlament espanyol va aprovar de manera definitiva la nova llei d'avortament. Segons ella serà possible el procediment en els primers 14 mesos de l'embaràs sense el permís dels pares. És igual si estic d'acord o no, perquè tampoc crec que -com a home- tingui dret a opinar.

El tema que em sembla curiós (o no, si ho penses bé) és l'opinió de la Conferencia Episcopal Espanyola sobre el tema. Bé, no és difícil endevinar com és. A mi m'interessa més, però, la que la CEE va expressar un cop aprovada la llei.

Fa uns mesos amenaçaven als polítics amb negar la comunió als que en votarien a favor. Fins i tot vaig sentir la paraula 'excomunió'. Ara la llei està camí cap a Palacio Real perquè la firmi el rei. Però podem estar tranquils perquè la CEE diu que "el acto de rey es distinto y con una cualificación moral distinta la de un político que da su voto a libertad". Sí, sí, ja sé el que penseu: pobre de rei, que no pot decidir i votar lliurement. Em sap greu per a ell, perquè està condemnat a seguir anant a l'església els diumenges. Com a mínim li donaran de menjar. No com als polítics que -si van votar "a libertad" però en contra del que volen els bisbes- si ja els deixen entrar a la missa, hauran de portar crispetes. Perquè amb l'hòstia no poden comptar... per part dels eclesiàstics, com a mínim; segur que els votants els en tenen reservades unes quantes.

Feta la llei, feta la trampa. El rei pot dir que està a favor de la nova llei però no anirà a l'infern amb els parlamentaris i -n'estic convençut- uns quants bisbes; potser els mateixos que li prometen això. Clar, també pot dir que no està a favor. I què passaria llavors? Doncs res. Per una qüestió molt simple: no té dret de vet. Segons diu la Constitució espanyola:

Artículo 91.

El Rey sancionará en el plazo de quince días las Leyes aprobadas por las Cortes Generales, y las promulgará y ordenará su inmediata publicación.

Cada cop em sap més i més greu pel rei. No pot decidir res de política ni de la seva vida espiritual. I a sobre cremen les seves fotos i dibuixen el seu fill en la portada d'una revista xunga. Jo abdicaria anunciant que me'n vaig a viure amb els pastor de cabres a Mongòlia, i entrant a l'avió els ensenyaria a tots cordialment el dit...

Si Juan Carlos no se sent gaire favorable a la llei, sempre pot prendre l'exemple del seu amic Balduí de Bèlgica: abdicar durant dos dies per no haver de sancionar la llei. Tan de bo fos tan simple això. Sens dubte, però, una hora després de renunciar el càrrec es trobaria un bon número de catalans davant la seva porta, intentant annexar el Palacio de Zarzuela als països catalans, que dues hores després ja serien independents... o annexats per Andorra.

Quina lliçó podríem aprendre d'aquesta història? Que si ets desgraciat perquè hi ha gent que t'adora i la gent que t'odia igualment pel com vas néixer sense tenir dret de decidir si vols ser fill de reis o no, sempre podràs comptar amb els desgraciats als que una gent adora i d'altra odia pel què són perquè ho han volgut ser. Tindràs el cul ben net dels seus petons...


Goya, Una escena de la Inqusición
Francisco Goya, Una Escena (c. 1816)
Real Academia de San Fernando, Madrid

16 de febrero de 2010

Arts i accidents

És absolutament necessària la correcció tècnica en una imatge?

Qui és el grau d'accidentalitat en un treball fotogràfic?

És més rellevant el procés de creació o el resultat final?


Amb aquestes tres qüestions Marcin Świostek ens convidava a veure la seva exposició (im)Perfecte al Cafè del carrer Ciutadans,. Parlo en passat perquè ha estat durant el mes de gener.

Respondre les preguntes proposades per l'autor de les fotografies ens portaria a fer una revisió dels molts canvis ontològics que ha sofert el terme art i les obres que es produeixen en el seu nom. –encara avui-, cosa que no faré. Només uns petits apunts, per apuntar.

Un dels canvis importants, respecte a la herència del renaixement, per exemple, seria de la perfecció tècnica -si ho volem entendre així-. Aquesta perfecció, entesa com el descobriment de la perspectiva ens apropa a la creació de simulacres del món, de idealitzacions de la natura. La transformació de les dues dimensions en tres que, a més a més, són capaces d'enganyar l'ull, amb una legitimació científica. També, però, cal dir que aquesta recerca no és casual, cap de les disciplines artístiques era considerada legítimament com a Ars liberals. Els arquitectes, els pintors o escultors havien estat considerats com els fusters, paletes o ferrers, per una qüestió senzilla: treballen amb les mans. Aquests treballs només són per aquells que pertanyen a una classe inferior, els estaments superiors eren educats per pensar i no per treballar. La geometria i les matemàtiques aplicades a les arts manuals ens portaran a considerar que les persones que creen artefactes també poden utilitzar el seu cervell per enganyar l'ull, per exemple. Aquest gran avanç arribarà imbatible fins al segle XIX -potser arriba fins avui?-, és també el mateix segle en que s'inventa la fotografia. Un artefacte que és capaç de reproduir el món, molt més acuradament que la mà del pintor i que, a més a més, capta la “realitat”. Fins a l'arribada del cinema i les realitats virtuals la fotografia complia el gran paper de mostrar-nos l'emmirallament del món.

Quin paper compleix avui en dia la fotografia? Encara necessita legitimar-se amb la correcció? Per quin motiu?

Plantejar-nos la correcció tècnica de la imatge es plantejar-nos també la correcció tècnica del món? I en tot cas, què és la correcció tècnica en una imatge? Què ens ha de mostrar o (de)mostrar una correcció tècnica? El grau d'accidentalitat aniria en aquest sentit lligat a la correcció, amb correcció no ha d'haver accidents i, evidentment, el resultat final és el que prima, no el procés.






Podem afrontar-nos a la fotografies exposades, almenys, per dos camins:

L'autor de la fotografia passava accidentalment pel carrer i li fan gràcia els maniquis i els fixa amb la seva càmera, però.. com no domina encara la seva màquina la foto li queda moguda i tècnicament incorrecta. La guarda a la seva capça de sabates i s'oblida d'ella.

També podem partir d'un jove preocupat per la influència perversa d'aquestes nines de plàstic sobre les joves, tan primes i perfectes –si es pot creure això-. Vol contribuir a través de l'art, productes artístics, cultura visual, i desenfoca la imatge per fer veure a la resta del món que el que realment fan els maniquís és desenfocar-nos a nosaltres i vendre'ns una realitat que no existeix. La mostra en una exposició titulada: Mode(s).

Que cadascú apliqui les tres preguntes allà on cregui i pensi el que vulgui del resultat final.

Amb l'exposició Marcin Swiostek ens ha donat l'oportunitat d'establir algunes discussions interessants, i això sempre s’ha d’agrair. Podem suposar que gran part de la seva intenció anava dirigida en aquest sentit i això sí que ho ha aconseguit, encara que les fotos no siguin correctes tècnicament, i pot ser algunes, inclús, accidentals.


4 de febrero de 2010

La tautología, el destino y Borges.


http://www.veoh.com/collection/literatura/watch/v298702rrDywPSA

Programa dirigido por Joaquin Soler Serrano, dedicado al mundo de las letras y de las ciencias, y que recibía figuras notables para largas y profundas entrevistas. "A fondo", TVE, 1976. Una de las dos largas entrevista que le hizo a Jorge Luis Borges, se puede encontrar en esta direccion, y que es la mejor de ambas. La otra esta en Youtube a trozos.

Soler Serrano, con su tono teatral : - Usted es Borges !!
Borges, tímido : - Bueno, que le vamos a hacer ??

1 de febrero de 2010

(...) un discurso amoroso

Espero una llegada, una reciprocidad, un signo prometido. Puede ser fútil o enormemente patético. Todo es solemne: no tengo sentido de las proporciones.

Hay una escenografía de la espera: la organizo, la manipulo, destaco un trozo de tiempo en que voy a imitar la pérdida del objeto amado y provocar todos los afectos de un pequeño duelo, lo cual se representa, por lo tanto, como una pieza del teatro.

La espera es un encantamiento: recibí la orden de no moverme. La espera de una llamada telefónica se teje así de interdicciones minúsculas, al infinito, hasta lo inconfesable: me privo de salir de la pieza, de ir al lavabo, de hablar por teléfono incluso; sufro si me telefonean; me enloquece pensar que a tal hora cercana será necesario que yo salga, arriesgándome así a perder el llamado. Todas estas diversiones que me solicitan serían momentos perdidos para la espera, impurezas de la angustia. Puesto que la angustia de la espera, en su pureza, quiere que yo me quede sentado en un sillón al alcance del teléfono, sin hacer nada.

El ser que espero no es real. El otro viene allí donde yo lo espero, allí donde yo lo he creado ya. Y si no viene lo alucino: la espera es un delirio.

Roland Barthes, Fragmentos de un discurso amoroso